Mateu Introducció - Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional

IntroduccióL’Evangeli segons Mateu s’adreça a una comunitat formada per cristians d’origen jueu i d’origen pagà, que viu una etapa de consolidació enfront del judaisme, en una època posterior a la destrucció de Jerusalem (any 70 dC). Els responsables del judaisme insisteixen a rebutjar Jesús com a Messies d’Israel. D’aquí les nombroses confrontacions polèmiques, amb els mestres de la Llei i els fariseus, que apareixen en l’evangeli (cc. 12 i 23). D’altra banda, la comunitat de Mateu té una forta empenta missionera (28,16-20): s’experimenta l’alè d’aquest nou poble de Déu que, partint d’Israel, s’està convertint en l’Església que porta el missatge de l’evangeli de Jesús arreu de la terra.Mateu construeix el seu escrit seguint el model literari creat per Marc i que és anomenat, justament, «evangeli». L’evangelista, identificat tradicionalment amb Mateu-Leví (9,9-13), recull l’herència de l’obra de Marc i la completa amb informacions que ha rebut d’altres fonts. La principal d’aquestes és probablement l’anomenada font Q (vegeu la introducció als evangelis sinòptics).Un país com Síria –o el litoral siro-fenici– ofereix una situació favorable com a lloc on hauria viscut la comunitat destinatària de l’Evangeli segons Mateu. De manera preferent, dues ciutats podrien haver-ne estat els centres: Antioquia de Síria i Damasc. Notem que Ignasi d’Antioquia, vers l’any 115, coneix ja l’Evangeli segons Mateu.Pla de l’evangeliUnes constatacions prèvies poden ajudar a comprendre algunes particularitats de l’estructura de l’Evangeli segons Mateu. En primer lloc, observem que d’entrada segueix l’esquema de Marc pel que fa a l’itinerari de Jesús: 1) ministeri de Jesús a Galilea (4,12-16,12); 2) pujada a Jerusalem, des de la confessió de Pere a Cesarea de Filip (16,13-20,34); 3) ministeri a Jerusalem, passió, mort i resurrecció (21,1-28,20). Aquesta narració va precedida d’una preparació del ministeri de Jesús (1,1-4,11), amb un breu relat de la seva infància (cc. 1-2) i amb els primers esdeveniments relatius a la seva predicació (3,1-4,11).Tanmateix, és útil de fer notar que hi ha hagut força canvis en relació a Marc. Un dels més significatius és l’aparició de grans blocs d’ensenyament, construïts com a discursos o sermons. Entre aquests discursos, cal remarcar: el sermó de la muntanya (cc. 5-7); el discurs de la missió (9,35-10,42); l’ensenyament en paràboles (c. 13); l’anomenat discurs a l’Església (17,24-18,35); el discurs als fariseus (23,1-36), i el discurs de la parusia (24,3-25,46). En 7,28; 11,1; 13,53; 19,1; 26,1, aquests discursos o instruccions es clouen amb una expressió semblant: «Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments...», o bé: «Quan Jesús hagué acabat de donar aquestes instruccions...»Cal afegir, encara, que Mateu construeix una obra literària molt ben estructurada, amb repeticions simètriques i enllaços continus entre els diversos fragments. L’evangeli es caracteritza per la seva «arquitectura» i per un estil que facilita que el text pugui ser memoritzat. Esmentem, per exemple, l’expressió que es troba repetida en 4,23 i 9,35: «Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena.» D’aquesta manera es dóna cos a una presentació ben travada de l’ensenyament i l’activitat de Jesús: Jesús, amb paraules i amb fets, proclama la bona nova del Regne de Déu (anomenat aquí quasi sempre Regne del cel). Aquesta activitat amb paraules i amb fets sembla seguir tres grans desenrotllaments (4,12-10,42; 11,1-18,35; 19,1-25,46) on Jesús és presentat com a Messies d’Israel i Senyor de l’Església.Plantejament de l’Evangeli segons MateuLa comunitat de Mateu es troba confrontada amb el judaisme que, després de la destrucció del temple de Jerusalem l’any 70 dC, lluita per reorganitzar-se sota el guiatge dels fariseus. Mateu polemitza amb el grup dels fariseus perquè vol mostrar i demostrar que Jesús és el Messies promès a Israel, el fill de David, més gran, però, que David mateix. Mentre que el judaisme renaixent es recentra exclusivament al voltant de la Llei, Mateu posa de manifest que el veritable centre se situa més enllà de la Llei i dels Profetes: Jesús no ha vingut a anul·lar-los, sinó a dur-los a la plenitud (5,17). Jesús adverteix als deixebles: «si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» (5,20). D’aquesta manera, Mateu ofereix una alternativa que té en compte la tradició bíblica i jueva, i que es fa especialment visible en les anomenades «citacions de compliment» que es troben en el seu evangeli. En aquests textos, que recullen grans profecies de l’Antic Testament, es posa en relleu com el designi de Déu emergeix clarament en els moments més significatius de la vida de Jesús, el Messies (vegeu 1,23; 2,6.15.18.23; 4,15-16; 8,17; 12,18-21; 13,35; 21,5; 27,9-10).Sobre aquest rerefons, cal destacar alguns episodis significatius –o fins grans conjunts de textos– que, dins la tradició sinòptica, només trobem en l’Evangeli segons Mateu: a part dels anomenats evangelis o narracions de la infància (cc. 1-2), hi ha fragments propis de Mateu en el sermó de la muntanya (cc. 5-7), en el discurs de la missió (c. 10), en el dedicat a la vida de l’Església (c. 18), en el discurs als fariseus (c. 23), en la narració del judici universal (25,31-46) i en diversos episodis on té un paper important l’apòstol Pere (14,22-33; 16,13-19; 17,24-27).Característiques teològiquesL’evangeli comença amb una «genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d’Abraham» (1,1). El relat de la concepció virginal que segueix (1,18-25) té una clara finalitat cristològica: afirmar que Jesús és, des del si de la mare, Fill de Déu i «Déu amb nosaltres» (1,23). Concebut per obra de l’Esperit Sant, l’infant portarà el nom de Jesús, «perquè ell salvarà dels pecats el seu poble» (1,20-21). Com a Fill de David, Jesús és el salvador d’Israel. L’origen davídic de Jesús passa per Josep, i, per això, d’aquest se subratlla que és descendent de David (1,20). En relació amb aquest títol, revesteix una importància particular 15,21-28, episodi en què la cananea –una dona estrangera– s’adreça a Jesús amb els dos títols més apreciats de l’evangeli: Fill de David, és a dir, Messies, i Senyor. Jesús és el Senyor ressuscitat i gloriós que aplega els seus deixebles com aquell qui ha rebut tot poder i autoritat al cel i a la terra. Per això restarà enmig de l’Església fins a la fi del món (28,18-20), en continuïtat amb la promesa del «Déu amb nosaltres» (1,23) i amb la certesa de la seva presència allí on la comunitat és més petita («On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells», 18,20). Per tant, Jesús és «Senyor» i «Fill de Déu» (14,33; 16,16) perquè posseeix la màxima dignitat, que li ha donat el Pare. Ara bé, confessar Jesús com a Senyor no serveix de res sense el compliment de la voluntat de Déu (7,21-23; vegeu també 6,10).La comunitat de Mateu se sent continuadora del poble d’Israel en la realització del designi de Déu. Israel no ha portat els fruits desitjats, i per això el Regne li és arrabassat i «donat a un poble que el faci fructificar» (21,43). Israel ha culminat les seves múltiples infidelitats amb el rebuig del seu Messies (21,38-39). L’elecció ha recaigut, doncs, sobre un altre «poble», el nou Israel, que s’identifica amb l’Església de Jesús. Segons 28,16-20, Jesús ressuscitat encomana a la seva comunitat una triple tasca. Primerament, cridar al seguiment de Jesucrist tots els pobles i suscitar en ells deixebles seus. En segon lloc, donar el baptisme als qui confessen Jesús com a Senyor i Messies; el baptisme és administrat en nom de la Trinitat: del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Finalment, a més de convocar els homes al seguiment de Jesucrist, l’Església ha d’ensenyar-los amb la pròpia actuació a posar en pràctica l’evangeli. En aquest sentit, Mateu dóna relleu a un criteri central, que s’aplica tant en el present com en el futur: allò que és decisiu no és la pertinença material a la comunitat sinó l’amor solidari envers els més petits (25,34-40). L’Església, primera servidora del Regne, és cridada a anticipar, donant fruits, l’establiment d’aquest Regne (13,36-43). Mentrestant, cal lluitar per superar els obstacles externs i interns fins que arribi la fi (24,9-14), és a dir, la manifestació gloriosa del Fill de l’home (25,31).