Job 8 - Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional

Primer poema de Bildad

1Llavors Bildad de Xúah va prendre la paraula i digué a Job:

Déu és just

2Fins quan has de parlar així,

amb paraules vehements com la ventada?

3¿És que Déu pot torçar el dret?

El Totpoderós, ¿falsejarà la justícia?

4Els teus fills van pecar contra ell

i per això els posà en mans dels seus propis crims.

5Però tu, si cerques Déu,

si demanes el favor del Totpoderós,

6si ets pur i recte,

llavors ell vetllarà per tu

i et construirà una llar honorable:

7la farà tan gran i esplendorosa

que et semblarà petita la primera.

L’experiència dels antics

8Pregunta-ho als antics,

fes cas del saber dels seus pares,

9que nosaltres, nats d’ahir, no tenim experiència;

el nostre temps a la terra és tot just com una ombra.

10Les seves paraules t’instruiran,

t’oferiran aquestes reflexions:

11«¿Pot brostar un papir sense aiguamolls?

¿Va creixent un jonc fora de l’aigua?

12Tot just ha florit, ja es marceix,

s’asseca abans que el cullin,

primer que les altres plantes.»

13També aquest és el camí dels qui s’obliden de Déu;

així s’acaba l’esperança de l’impiu.

14La seva confiança s’esfondra,

s’aguanta en una teranyina:

15s’hi arrepenja, però li falla;

s’hi aferra, però no el sosté.

16L’arbre frondós plantat a la solana

cobreix el jardí amb el seu brancatge,

17les arrels s’entrellacen amb les roques

i exploren els forats de les pedres;

18però si l’arrenqueu de la terra,

ningú no podrà dir que l’hagi vist.

19Així és també el goig de l’impiu:

al lloc on era, altres hi arrelen.

20Déu no rebutja l’home honrat

ni enforteix la mà dels malfactors.

21Ell t’omplirà encara la boca de rialles,

i els llavis, de crits d’alegria.

22Els qui t’odien quedaran avergonyits,

la casa dels impius s’esvairà.