Saviesa Introducció - Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional

IntroduccióAutor i data de redaccióEl llibre porta el títol de Saviesa de Salomó, perquè en els capítols 7-9 l’autor parla per boca d’aquest rei, considerat com a savi per antonomàsia. L’autor, doncs, vol posar el seu pensament sota el nom d’un personatge universalment reconegut. El llibre de la Saviesa és un escrit recent: la data de la seva composició ha de ser situada entre els anys 50-30 aC. El llibre va ser escrit en grec, molt probablement a Alexandria (Egipte).L’obra ha sorgit en una comunitat jueva que viu en un món divers, el grec, amb el qual ha de dialogar constantment, ja que no comparteix amb ell, tot i les influències que en rep, ni la cultura, ni els costums, ni la fe. Aquesta relació entre els dos mons (el jueu i el grec), que determina tota aquella època, es pasta en circumstàncies complexes: grans avenços científics, ambient cosmopolita, diversitat de sistemes de pensament, recerca constant del sentit del món i constatació de la bellesa de les coses, maneres de viure escèptiques i fortament individualistes, doctrines que pretenen oferir la salvació definitiva. A tot això cal afegir-hi una certa hostilitat envers els jueus. I llavors apareix la pregunta que es fa l’autor: Com és que els pagans prosperen, mentre que l’home que vol ser just ha de patir? Com actua el Déu dels pares, el Déu d’Israel?L’autor de la Saviesa respon a aquests interrogants amb una gran creativitat. No es tanca, no renega del món en què li ha tocat de viure. Ben al contrari, servint-se de les idees i concepcions dels seus contemporanis no jueus, reformula amb gran habilitat tota la tradició bíblica. Els seus centres d’interès són el destí de l’home, l’origen de la veritable saviesa, la lliçó profunda dels esdeveniments de la història. Tot plegat, vist des de la perspectiva de Déu, principi i fi de cada situació humana abans, ara i després.ContingutEl llibre es compon de dues grans exhortacions i d’un comentari en forma de pregària. Les parts, doncs, que en resulten són tres:a) En la primera exhortació (cc. 1-5), l’autor discuteix, amb els qui no creuen, sobre la sort definitiva dels justos i el destí final dels qui els havien perseguit.b) En la segona exhortació (cc. 6-9), s’afirma que la Saviesa és un do de Déu i que tan sols la pregària és capaç d’obtenir-la (8,17-21); l’autor recomana vivament de cercar-la, després d’haver-ne fet l’elogi (7,22-8,16). Mitjançant el seu propi exemple, mostra com tothom és capaç d’aconseguir-ne els tresors (7,1-21). En la seva pregària final per a obtenir la Saviesa (9,1-18), Salomó reconeix que és ella la que salva.c) Després, i aparentment en boca del mateix Salomó, ve un llarg comentari en forma de pregària (cc. 10-19), que arrenca des dels orígens de la humanitat (10,1-4), tot i que sobretot concentra la seva atenció en els prodigis de l’èxode. L’autor descobreix en aquests fets prodigiosos l’acció de la Saviesa de Déu, el qual, mostrant-se rigorós amb els egipcis idòlatres i bondadós amb el seu poble escollit (10,15-19,22), revela la seva providència.Per tal d’estructurar aquests elements, l’autor se serveix de complicades tècniques literàries a base de repeticions, paral·lelismes i simetries, tant en els temes que desenvolupa com en la distribució i la quantitat d’espai que hi dedica.Pensament teològicEl llibre comença constatant la mort de l’innocent, que sembla negar, o almenys enfosquir, el paper de la Saviesa. Però tot seguit passa a la descoberta progressiva de la manera com actua Déu mitjançant aquesta seva Saviesa. L’autor, doncs, s’encara amb el problema del qui mor víctima de la persecució per la seva fidelitat a Déu, sense haver rebut cap satisfacció ni recompensa en aquest món (2,12-20; 4,7-19). De fet, les ànimes dels justos gaudeixen de la pau de Déu i rebran la recompensa de les seves pròpies mans el dia que ell intervindrà en el judici definitiu. Aquesta recompensa és expressada amb dos termes sinònims: immortalitat (1,15; 3,4; 4,1; 6,18-19; 8,17; 15,3) i incorruptibilitat (2,23). La vida dels justos no és interrompuda per la mort física, sinó que es perpetua eternament i gloriosament prop de Déu.En la segona exhortació (cc. 6-9), l’autor, reprenent i transcendint la reflexió de Pr 1-9, accentua l’activitat creadora de la Saviesa (7,11-21; 8,5-6) i la seva funció còsmica (7,24; 8,1). La Saviesa personificada és revelació de Déu mateix, ja que manifesta la seva voluntat i el seu designi (9,17), comparteix la seva vida i les seves obres, governa el món amb bondat i vetlla especialment pels justos, en els quals habita, fent-los alhora amics de Déu. La Saviesa és, en una paraula, la font de la ciència i del coneixement (7,15-21).A més d’aquests temes majors, el llibre de la Saviesa presenta altres centres d’interès: la responsabilitat especial dels governants en l’exercici del poder que Déu els ha confiat (6,1-11); els límits del coneixement humà (9,13-18); el govern de la providència divina (11,21-12,1; 12,15-18); el valor de la pregària d’intercessió, que pot tenir un abast universal, com la del gran sacerdot Aaron (18,20-25).Pel que fa al llarg comentari de tipus midràixic sobre les plagues d’Egipte (11,4-19,5), constitueix un exemple de relectura o reinterpretació de l’esdeveniment central de la història del poble: l’èxode alliberador de l’esclavatge d’Egipte. L’autor, que pensa, naturalment, en els lectors del seu llibre (jueus alexandrins), no fa una relació de totes les plagues, sinó que subratlla el guiatge poderós i constant de Déu i la supremacia absoluta del Déu d’Israel sobre tots els ídols i divinitats egípcies. Finalment subratlla el seu domini, universal i còsmic, sobre una creació que arriba a transformar-se per poder servir millor els seus designis (19,6-21). Aquest llarg comentari té una estructura complexa, ja que s’hi intercalen cinc digressions: bondat i justícia salvadora de Déu (11,15-12,27); crítica de la idolatria (13-15); la creació, dòcil a Déu (16,24-29); la pesta que matava els israelites, aturada per la intercessió d’Aaron (18,20-25); Egipte i Sodoma, exemples de xenofòbia i falta d’hospitalitat (19,13-17). Salvats aquests fragments, resta un text ben delimitat amb uns quants principis d’interpretació dels esdeveniments (11,5; 11,15-16; 16,15; 18,5; 19,6) i set plagues o flagells que s’aboquen sobre els egipcis i que troben el seu contrapunt en set elements amb què Déu salva Israel: 1) la manca d’aigua i l’aigua que rajà de la roca (11,6-14); 2) granotes i guatlles (16,1-4); 3) bèsties que mosseguen mortalment (llagostes i tàvecs) i serp d’aram, guaridora de les mossegades (16,5-14); 4) pedregades i mannà (16,16-23); 5) tenebres i llum (17,2-18,4); 6) mort dels primogènits egipcis i salvació d’un infant (Moisès) i de tot el poble de Déu (18,6-19); 7) mort dels egipcis al Mar Roig i pas d’Israel a peu eixut (19,1-5).El llibre de la Saviesa ha exercit un influx notable en el cristianisme naixent, visible especialment en l’Evangeli segons Joan i en les cartes apostòliques (Jn 1; Rm 1,20-23; Col 1,12.15.17; He 1,2-3). També ha influït poderosament en els Pares de l’Església.