Job 19 - Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional

Sisè poema de Job

1Job va replicar:

Per què m’humilieu?

2Fins quan em parlareu

per afligir-me i humiliar-me?

3Ja m’heu insultat massa vegades!

¿No us avergonyiu de maltractar-me així?

4Si fos cert que anés errat,

l’error seria cosa meva.

5Però vosaltres em mireu de dalt a baix

i em tireu en cara el meu dolor.

6Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix

i m’atrapa amb el seu filat.Estic encerclat i abandonat

7Si crido perquè m’ajudin, ningú no em respon;

si demano auxili, ningú no em fa justícia.

8Déu m’ha barrat el camí, i no puc passar:

omple de tenebra les meves rutes.

9M’ha despullat d’allò que m’honorava,

m’ha llevat la corona del prestigi.

10Em soscava per tots cantons i trontollo,

arrenca, com un arbre, la meva esperança.

11Arbora contra mi el seu enuig,

em tracta com si fos un enemic.

12Les seves tropes arriben totes juntes,

construeixen terraplens per atacar-me,

acampen encerclant la meva tenda.

13Déu allunya de mi els meus germans,

els coneguts em tracten com un foraster;

14ja no em visiten els amics,

els parents s’han oblidat de mi.

15Fins els hostes i les serventes de casa meva

em tracten com un estrany:

als seus ulls sóc un intrús.

16Crido el meu servent i no en fa cas,

ni que el supliqui amb veu dolça.

17La meva esposa no aguanta el meu alè

i faig fàstic als meus propis germans.

18Fins els marrecs em menyspreen:

quan provo d’alçar-me, es burlen de mi.

19Em detesten els millors amics,

els qui més m’estimaven em giren la cara.

20Només tinc la pell i l’os,

faig cara de mort en vida.

21Tingueu pietat de mi, amics meus,

que la mà del Senyor m’ha colpejat!

22Per què em perseguiu com Déu em persegueix?

¿Encara no m’heu masegat prou?

23Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites,

gravades en una inscripció,

24fixades amb cisell d’acer

i resseguides amb plom,

entallades per sempre a la roca!

El meu defensor intervindrà

25Però jo sé que el meu defensor viu

i que a la fi s’alçarà de la pols.

26I, després que m’arrenquin la pell

i em quedi sense carn, jo contemplaré Déu.

27Jo mateix el contemplaré,

el veuran els meus ulls, no els d’un altre:

el meu cor se’n deleix dintre meu.

28Vosaltres dieu: «Com el perseguirem?»

Però quina raó trobeu en mi per a acusar-me?

29Compte, que l’espasa no us atrapi,

perquè seria la pena que mereixeu.

Sapigueu que hi ha algú que jutja!