Daniel (fragments grecs) Introducció - Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional

IntroduccióEl text grec del llibre de Daniel conté tres fragments que no es troben en el text hebreu ni en l’arameu. Aquests fragments ens han arribat en dues formes lleugerament diferents: la versió dels Setanta (s. II aC) i la de Teodoció, més llarga (s. I dC). Els fragments que aquí donem traduïts segueixen el text d’aquesta última.El primer fragment és un afegit intercalat en el llibre de Daniel. Quan els tres joves són llançats al forn encès (vegeu Dn 3,23), Abed-Negó (o Azaries) inicia una pregària penitencial de confessió dels pecats (vv. 24-45). A continuació, els tres companys –Ananies, Azaries i Misael– entonen un càntic de benedicció al Senyor en forma de lletania (vv. 52-90). Les dues pregàries, essent textos d’ambientació litúrgica, són considerades peces originalment independents. Entremig, els versets 46-51 expliquen la fi dels botxins en el moment que l’àngel del Senyor ve a protegir els seus servents.Els altres dos fragments tenen caràcter de suplement del llibre de Daniel i són col·locats normalment al final del llibre. El tercer fragment narra la història de Susanna. Acusada injustament per dos ancians sense escrúpols, és salvada per Daniel, que des-emmascara l’engany. Es mostra així que Déu no abandona els innocents que clamen a ell. Susanna, model de dona jueva fidel a Déu i al seu marit, mostra què significa la fidelitat a la Llei fins en un país estranger. El quart fragment narra la lluita de Daniel contra els ídols babilonis. Tot i que Daniel desemmascara la impotència dels déus falsos, els babilonis el condemnen tirant-lo a una fossa perquè sigui menjat pels lleons. Però Déu el protegeix enviant el seu àngel que transporta pels aires el profeta Habacuc. En aquesta polèmica (compareu-la amb Is 40,18-20; Jr 10,3-15; Sl 115,4-8; Sv 13-15; Ep Jr) l’autor no se serveix de la reflexió teòrica, sinó d’històries populars amb tons clarament irònics.L’atenció d’aquests relats se centra en dues idees teològiques. En primer lloc, la veritable saviesa, que prové de la fidelitat a la Llei i de la recerca de la justícia, ja no va lligada a l’edat, i molt menys a les aparences: Daniel, que és un noi ben jove (13,45), ha adquirit, gràcies a la força de Déu, allò que és propi dels ancians, és a dir, la saviesa (13,50). En segon lloc, la fidelitat a la Llei té com a conseqüència l’adoració de l’únic Déu veritable, «el Déu viu» (14,5.24-25), capaç de salvar la vida dels qui confien en ell.