1Ja hem parlat abans de Simó. Ell, que havia informat sobre els tresors del temple, traint així la seva pàtria, ara malparlava d’Onies. L’acusava d’haver maltractat Heliodor i el feia responsable de la seva desgràcia.
2És més, gosava afirmar que Onies conspirava contra l’estat, Onies, el benefactor de la ciutat, el protector del seus connacionals, el zelós observant de les lleis!
3L’hostilitat arribà tan enllà que algun dels més addictes a Simó ja no s’aturava ni davant l’assassinat.
4Onies va adonar-se del perill que comportava aquesta rivalitat, veient sobretot com Apol·loni, fill de Menesteu i governador de Celesíria i de Fenícia, encara atiava més la malícia de Simó.
5Se’n va anar, doncs, a veure el rei, no per acusar els seus conciutadans, sinó mirant l’interès general de tot el poble i el bé de cadascú.
6Comprenia que, sense la intervenció del rei, era impossible de restablir la pau, ja que Simó no renunciaria a la seva insensatesa.
Jàson introdueix l’hel·lenisme(1Ma 1,10-15)7El rei Seleuc va morir, i va succeir-lo en el tron Antíoc, l’anomenat Epífanes. Llavors Jàson, el germà d’Onies, va recórrer al suborn per a usurpar el càrrec de gran sacerdot.
8En una entrevista amb el rei li va prometre set mil vuit-cents quilos de plata trets dels impostos, i mil set-cents més provinents d’altres ingressos.
9I encara es comprometia a pagar-li tres mil dos-cents quilos més de plata si rebia autorització de fundar un gimnàs i una escola d’educació de la joventut, i d’enregistrar els habitants de Jerusalem com a ciutadans d’Antioquia.
10El rei s’hi va avenir, i Jàson, amo ja del poder, va fer que els seus germans de raça adoptessin ràpidament la manera de viure dels grecs;
11així va anul·lar els privilegis generosos que un rei anterior havia atorgat als jueus gràcies a l’habilitat de Joan, el pare d’aquell Eupòlem que més tard seria enviat com a ambaixador per concloure un pacte d’amistat i aliança amb els romans. Jàson, doncs, abolí les institucions legítimes i va introduir uns costums contraris a la Llei de Moisès.
12Amb gran complaença, va instal·lar el gimnàs al peu mateix de la ciutadella, tocant al temple, i animava els joves més distingits que hi anessin a entrenar-se, amb el cap cobert a l’estil dels grecs.
13L’hel·lenisme i els costums estrangers van penetrar amb molta força per l’acció de Jàson, home incomparablement pervers, enemic de Déu i no pas gran sacerdot.
14Es va arribar a l’extrem que els sacerdots es desentenien del servei de l’altar: amb menyspreu del santuari, es despreocupaven dels sacrificis i, tan bon punt sentien el senyal, corrien a la palestra per participar en els diversos exercicis esportius, contraris a la Llei de Moisès.
15Tenien per no res les pràctiques honorables de la seva pàtria i consideraven molt millors els honors grecs.
16Per aquest motiu van caure en una situació tan penosa: aquells mateixos dels quals volien imitar el comportament i que en tot prenien per model, van arribar a convertir-se en els seus enemics i botxins.
17No es violen impunement les lleis divines! Ho demostrarà la història que segueix.
Antíoc IV, aclamat a Jerusalem18Cada quatre anys se celebraven a Tir uns jocs en honor d’Hèracles, en presència del rei.
19El menyspreable Jàson hi envià com a representants oficials uns homes de Jerusalem que tenien el títol de ciutadans d’Antioquia, amb tres-centes monedes de plata per al sacrifici d’Hèracles. Però els mateixos que les duien van demanar que no les destinessin a cap sacrifici, perquè no ho van creure convenient, sinó que les esmercessin en altres despeses.
20Així, doncs, en la intenció del qui les enviava, les monedes de plata havien de servir per al sacrifici d’Hèracles; però, per iniciativa dels qui les duien, van servir per a construir naus de combat.
21Antíoc va enviar Apol·loni, fill de Menesteu, a Egipte amb motiu de l’entronització del rei Filomètor: així Antíoc va descobrir que el nou rei era contrari a la seva política i va prendre mesures per assegurar el seu propi reialme. Per això, després de visitar Jafa, es va presentar a Jerusalem.
22Jàson i la ciutat li van fer una rebuda entusiasta, acollint-lo enmig de lluminàries i aclamacions. Després Antíoc es va traslladar a Fenícia amb el seu exèrcit.
Menelau, designat gran sacerdot23Al cap de tres anys, Jàson envià Menelau, germà del ja esmentat Simó, a dur els diners promesos al rei i a concloure la negociació d’uns afers urgents.
24Però quan Menelau es presentà davant el rei, l’enlluernà amb els seus aires de gran personatge i féu decantar cap a ell el càrrec de gran sacerdot, suplantant Jàson amb l’oferiment de sis mil cinc-cents quilos de plata més dels que aquest oferia.
25Menelau va tornar amb les credencials del rei però sense res que el fes digne del gran sacerdoci; portava només la passió d’un tirà cruel i el furor d’una bèstia salvatge.
26I Jàson, que havia desbancat traïdorament el seu germà, desbancat ara per un altre, s’hagué d’exiliar al territori d’Amman.
27Tanmateix, Menelau detenia el poder, però no pagava cap de les quantitats que havia promès al rei,
28tot i les reclamacions de Sòstrat, governador militar de la ciutadella de Jerusalem i encarregat de cobrar els tributs. Per aquest motiu, el rei convocà l’un i l’altre.
29Menelau deixà el seu germà Lisímac com a suplent en el càrrec de gran sacerdot, i Sòstrat es féu substituir per Crates, cap dels mercenaris xipriotes.
Onies és assassinat30En aquestes circumstàncies, es van revoltar els habitants de Tars i de Mal·los perquè el rei havia regalat aquestes ciutats a Antiòquida, la seva concubina.
31El rei hi acudí ràpidament per restablir l’ordre, després de deixar com a regent Andrònic, un dels alts dignataris.
32Menelau va pensar que havia d’aprofitar l’ocasió: va apropiar-se d’alguns objectes d’or del temple i en féu obsequi a Andrònic, aconseguint de vendre’n d’altres a Tir i a les ciutats veïnes.
33Quan Onies ho va saber del cert, es refugià en un lloc d’asil, a Dafne, prop d’Antioquia, i des d’allí acusà obertament Menelau.
34Per això Menelau, en una entrevista secreta amb Andrònic, el va convèncer que eliminés Onies. Andrònic anà a trobar Onies i, actuant amb traïdoria, li jurà plena seguretat tot donant-li la mà. Així el va persuadir que sortís del lloc de refugi. Malgrat les sospites, Onies s’hi avingué. Immediatament el va fer matar sense cap respecte per la justícia.
35L’injust assassinat d’aquell home indignà i revoltà no solament els jueus sinó també molta gent de les altres nacions.
Andrònic paga pel seu crim36Així que el rei va tornar de les ciutats de Cilícia, se li presentaren els jueus d’Antioquia per protestar contra l’execució injustificada d’Onies. Els acompanyaven els grecs que compartien el mateix refús per aquesta injustícia.
37Antíoc ho va sentir al fons de l’ànima. Sincerament commogut, plorava recordant el seny i l’extraordinària rectitud del difunt.
38Llavors va ordenar, encès d’indignació, que immediatament traguessin a Andrònic el mantell de porpra, que li esquincessin els vestits i el passegessin per tota la ciutat fins al mateix indret on ell havia assassinat Onies sense cap mena de pietat. Allà mateix va fer executar el miserable assassí. Així el Senyor donà a Andrònic el càstig que havia merescut.
Mort de Lisímac39D’altra banda, Lisímac havia comès molts robatoris sacrílegs al temple de Jerusalem, amb la complicitat de Menelau, el seu germà. D’aquesta manera ja havien desaparegut molts objectes d’or. Quan va córrer la veu, la gent s’amotinà contra Lisímac.
40Veient aquella multitud exasperada i plena de ràbia, Lisímac armà uns tres mil homes per reprimir-la amb violència. Aquesta tropa estava a les ordres d’un tal Auran, home que tenia tants anys com poc seny.
41En adonar-se que els homes de Lisímac els atacaven, la gent va agafar pedres, garrots i fins la cendra dels sacrificis i ho llançaren tot plegat contra Lisímac i la seva tropa.
42D’aquesta manera en van ferir molts i en van matar alguns. Els qui encara quedaven van haver d’escapar-se. I Lisímac mateix, el sacríleg, va ser linxat prop de la sala del tresor.Un suborn salva Menelau
43Aquests fets van motivar un procés contra Menelau.
44Quan el rei va anar a Tir, els tres homes enviats pel consell dels ancians de Jerusalem van presentar l’acusació.
45En veure’s ja perdut, Menelau va prometre una bona suma de diners a Ptolemeu, fill de Dorímenes, perquè es guanyés el rei a favor seu.
46Ptolemeu, doncs, amb l’excusa de fer-li prendre la fresca, va endur-se el rei sota un pòrtic i allí el va fer canviar de parer.
47Així el rei declarà Menelau innocent de totes les acusacions: deixà lliure el culpable de tots aquells mals i va condemnar a mort aquells tres desgraciats que fins i tot un tribunal d’escites hauria declarat innocents.
48D’aquesta manera, els qui havien defensat Jerusalem, el poble jueu i els objectes robats al temple, van sofrir una pena injusta;
49per aquest motiu, alguns ciutadans de Tir, indignats davant el crim, van contribuir magníficament als funerals de les víctimes.
50En canvi, Menelau, gràcies a l’avarícia dels qui governaven, es mantingué en el poder. La seva malícia, cada dia més gran, el convertí en el pitjor enemic dels seus conciutadans.
Who We AreWhat We EelieveWhat We Do
2025 by iamachristian.org,Inc All rights reserved.
