Cohèlet 3 - Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional

Cada cosa té el seu moment

1Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps

per a cada cosa.

2Hi ha un temps d’infantar

i un temps de morir,

un temps de plantar

i un temps de collir.

3Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d’enrunar

i un temps de construir.

4Un temps de plorar

i un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

5Un temps de tirar pedres

i un temps d’aplegar-ne,

un temps d’abraçar

i un temps d’estar-se’n.

6Un temps de cercar

i un temps de perdre,

un temps de guardar

i un temps de llençar.

7Un temps d’esquinçar

i un temps de cosir,

un temps de callar

i un temps de parlar.

8Hi ha un temps d’estimar

i un temps d’odiar,

hi ha un temps de guerra

i un temps de pau.

9El qui treballa, què en treu del seu esforç?

10M’he fixat en les feines que Déu ha imposat als homes:

11ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l’home el sentit del passat i del futur, però sense que l’home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l’obra que Déu ha fet.

12Jo entenc que el millor que pot fer l’home és alegrar-se i passar bé la vida.

13Ara bé, menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball és un do de Déu.

14Entenc que tot el que Déu fa perdura eternament: no s’hi pot afegir res ni se’n pot sostreure res. Déu obra així perquè vol ser venerat.

15Allò que ara és, ja ha estat abans, i allò que encara no és, també ja era. Déu és qui fa que tot continuï.El plor dels oprimits

16Encara he vist una altra cosa sota el sol: la maldat regna a la sala del judici, la maldat ha pres el lloc al dret.

17I jo em dic: «Déu jutjarà tant el bo com el dolent, perquè hi ha un temps per a cada cosa i per a cada acció.»

18Jo penso dels homes que Déu els posa a prova perquè vegin que, per ells mateixos, són com les bèsties.

19Perquè el destí dels homes i el destí de les bèsties és el mateix: la bèstia mor i l’home mor. Tots dos tenien el mateix alè de vida. L’home no és pas més que la bèstia: tots dos són efímers.

20Tot va al mateix lloc: tot ha sortit de la pols i a la pols torna tot.

21Qui sap si l’alè de vida de l’home puja cap amunt mentre que l’alè de vida de les bèsties baixa avall, cap a la terra?

22Entenc que no hi ha res millor per a l’home que fruir de tot el que fa: aquesta és la seva paga! Perquè, qui li podrà fer veure què passarà després d’ell?