Job 14 - Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional

Per què sotges els homes?

1L’home neix de les entranyes de la mare,

viu un instant i s’atipa de neguits.

2S’obre com les flors i es marceix,

passa com una ombra i no s’atura.

3Però tu no deixes de sotjar-lo.

I a mi em fas acudir al teu judici.

4Qui trobaria res de pur

en el qui neix impur?

Ningú!

5Si ets tu qui fixes els dies de l’home

i el nombre dels seus mesos

i li marques una fita que no pot ultrapassar,

6deixa’l viure tranquil

fins que acabi la jornada.

7L’arbre conserva una esperança:

si el tallen, torna a brotar,

no para de treure llucs.

8Fins si l’arrel envelleix a la terra

i la soca queda morta a la pols,

9l’arbre que ensuma l’aigua rebrota,

treu branques com un plançó.

10Però l’home mor i s’esvaeix.

On fa cap, doncs, quan expira?

11L’aigua podria sortir de la mar,

i els rius escolar-se i quedar secs,

12però l’home no s’alçarà de la tomba.

Primer s’acabarà el cel abans que ell es desperti,

abans que es desvetlli d’aquest son.

13Tant de bo que m’amaguessis al país dels morts

fins que passés el teu enuig,

i que fixessis un temps per a recordar-te de mi!

14Però, ¿pot un mort tornar a la vida?

Jo suportaria un temps de feixuguesa

fins que m’arribés el relleu!

15Em cridaries, i jo et respondria,

miraries amb afecte l’obra de les teves mans.

16Ni que ara comptis els meus passos,

llavors no et fixaries en els meus pecats:

17tancaries dins un sac la meva falta,

amagaries la meva culpa.

18Les muntanyes cauen i s’esberlen,

les roques llisquen del lloc on són,

19l’aigua es menja les pedres

i obre córrecs als camps.

Així desfàs l’esperança de l’home.

20El destrosses per sempre i se’n va,

el desfigures i el llances fora.

21Si els seus fills són honorats, no ho sabrà mai;

tampoc no sabrà si els humilien.

22Només sent el seu dolor,

només plany la pròpia sort.