1Llavors Moisès, amb els israelites, va entonar aquest càntic en honor del Senyor:
Cantem al Senyor
per la seva gran victòria;
ha tirat al mar
cavalls i cavallers.
2Del Senyor em ve la força
i el triomf,
és ell qui m’ha salvat.
És el meu Déu,
i jo l’he de lloar,
el Déu del meu pare,
i jo l’he d’enaltir.
3El Senyor és un gran guerrer,
«Jahvè» és el seu nom.
4Els carros del faraó i el seu exèrcit,
els ha llançat dins el mar.
Els millors combatents
s’han enfonsat al Mar Roig.
5Els han cobert les onades,
han baixat al fons com una pedra.
6La teva dreta, Senyor,
és forta i gloriosa.
La teva dreta, Senyor,
ha desfet l’enemic.
7La teva grandesa
ha derrocat els adversaris.
La teva ira s’arbora
i els consumeix com la palla.
8Al bufec del teu alè
s’han apilat les aigües,
s’han alçat les onades com un dic,
s’ha endurit l’aigua al mig del mar.
9L’enemic es deia:
«Els perseguiré, els agafaré,
m’atiparé de repartir botí,
em trauré l’espasa,
i tots seran meus!»
10Però bufa el teu alè,
i el mar els cobreix;
s’enfonsen com plom
dins les aigües poderoses.
11Qui és com tu
entre els déus, Senyor?
Qui és com tu,
magnífic entre els sants?
Fas proeses temibles,
obres meravelles.
12Has aixecat la mà,
i els ha engolit la terra.
13Encamines amb amor
el poble que has redimit;
el teu poder el condueix
fins al teu lloc sagrat.
14Els pobles tremolen
només de sentir-ho;
el pànic s’apodera
dels habitants de Filistea.
15Estan esglaiats els cabdills d’Edom,
els caps de Moab s’han estremit;
s’han espantat
tots els habitants de Canaan.
16Han caigut damunt d’ells
el pànic i el terror;
la força del teu braç
els ha deixat muts com la pedra,
mentre el teu poble travessava,
Senyor,
mentre travessava
el poble que t’has fet teu.
17Fes-lo entrar a la muntanya;
implanta’l, Senyor, a la teva heretat,
al lloc que has preparat
per a residir-hi,
al santuari
que han bastit les teves mans.
18El Senyor serà rei per sempre més!
19Quan els cavalls del faraó, amb els seus carros i els seus guerrers, van entrar al mar, el Senyor va fer tornar les aigües damunt d’ells. En canvi, els israelites havien caminat enmig del mar per terra eixuta.
20Aleshores la profetessa Maria, germana d’Aaron, va prendre el tamborí, i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins.
21Maria entonava la tornada:
Canteu al Senyor
per la seva gran victòria;
ha tirat al mar
cavalls i cavallers.L’aigua de Marà
22Moisès va fer partir Israel del Mar Roig cap al desert de Xur. Van caminar durant tres dies pel desert, sense trobar aigua,
23fins que arribaren a Marà; però no hi pogueren beure aigua, perquè era amarga. Per això aquell lloc s’anomena Marà (que vol dir «amargor»).
24El poble començà a murmurar contra Moisès. Deien:
– Què hem de beure?
25Moisès va clamar al Senyor, i el Senyor li va mostrar un tronc. Ell el va tirar a l’aigua, i l’aigua es tornà dolça.
Allà el Senyor va donar al poble lleis i prescripcions, i també allà va posar-lo a prova.
26Li digué:
– Si escoltes la veu del Senyor, el teu Déu, i fas allò que li plau, si obeeixes els seus manaments i guardes tots els seus decrets, no us enviaré les malalties que he enviat als egipcis, perquè jo, el Senyor, us guareixo.
27Després els israelites van arribar a Elim, on hi ha dotze fonts i setanta palmeres, i van acampar allí, vora les aigües.
Who We AreWhat We EelieveWhat We Do
2025 by iamachristian.org,Inc All rights reserved.
