JOB 29 - Bíblia Evangèlica Catalana

III-CONCLUSIÓ DEL DIÀLEGMonòleg de Job: Els temps d’abans

1Job reprengué el seu discurs i digué:

2Tant de bo pogués tornar als temps d’abans,

aquells dies en què el Totpoderós em guardava!

3Quan resplendia la seva llàntia sobre el meu cap,

i a la seva claror caminava entremig de la foscor!

4Tal com era en els dies de la meva tardor,

quan l’amistat de Déu encerclava la meva tenda,

5quan l’Omnipotent encara m’acompanyava

i m’envoltaven els meus fills,

6quan em xopava els peus en mante-ga de llet,

i de la pedra en rajava un doll d’oli.

Salvava el desvalgut

7Quan acudia a la porta gran de la ciutat,

i posava el meu setial a la plaça,

8els joves, així que em veien, m’o-brien pas,

i els vells s’alçaven i restaven drets;

9els prohoms interrompien el seu parlament

i es posaven el palmell davant la boca;

10la veu dels principals baixava el to

i la llengua se’ls retenia al paladar;

11l’orella que em sentia em felicitava,

i l’ull que em veia em feia costat:

12perquè jo salvava el desvalgut que clamava

i l’orfe mancat de protector.

Un pare per als necessitats

13La benedicció de l’arruïnat venia damunt meu,

jo omplia de goig el cor de la viuda.

14M’havia investit de justícia i ella em cobria,

l’equitat em feia de mantell i de tiara.

15Jo era ulls per al cec

i peu per al coix.

16Era un pare per als necessitats,

i posava interès en el plet del des-conegut.

17Trencava les barres de l’injust

i arrencava de les seves dents la presa,

18i em deia: “Serà al meu jaç que moriré,

i acumularé els dies com grans de sorra;

19la meva arrel té pas obert cap a l’aigua,

i la rosada fa nit sobre el meu ramatge;

20el meu prestigi serà sempre renovat,

i a la meva mà l’arc serà sempre tens.”

M’escoltaven expectants

21A mi m’escoltaven expectants,

i en silenci atenien el meu parer;

22després de parlar jo, ningú no re-plicava,

la meva paraula penetrava en ells gota a gota.

23M’esperaven com la pluja,

i obrien la seva boca com si fos un ruixat tardà.

24Si els somreia, gairebé no ho creien;

la claror del meu rostre, no se la volien perdre.

25Jo els triava el camí i m’asseia de capdavanter,

presidia com un rei entre la tropa,

com el qui conforta els apocats.