JOB 7 - Bíblia Evangèlica Catalana

Una queixa en l’amargor de l’ànima

1¿No viu l’home sota obligació damunt la terra?

¿No són com els d’un llogat els seus dies?

2Com l’esclau que es deleix per l’ombra,

o com el jornaler que espera el seu sou,

3així he tingut com a porció meva mesos de desencís,

i m’han tocat en sort nits de dolor.

4Quan sóc al llit penso: Quan em llevaré?

Però la nit és llarga, i em remoc inquiet fins a l’alba.

5Tinc la carn coberta de cucs i crostes terroses,

i la pell m’esclata i supura.

6Els meus dies han passat més rà-pidament que la llançadora,

i desapareixen quan s’acaba el fil.

7Recorda que la meva vida és un sospir,

que el meus ulls no tornaran a veure la felicitat.

8L’ull que em mirava ja no em veurà,

quan posis els ulls en mi ja no existiré.

9Un núvol es dissipa i se’n va; així,

qui davalla al país dels morts ja no en puja.

10A casa seva ja no hi torna,

i la seva llar ja no el veu mai més.

11Per això jo no em quedaré callat,

parlaré en l’angoixa del meu es-perit,

em queixaré en l’amargor de la me-va ànima

La vida és un sospir

12¿Que potser sóc el Mar o el Drac marí,

perquè em posis vigilància?

13Quan dic: “El meu llit em consolarà,

el meu jaç alleugerarà el meu turment”,

14llavors, amb somnis m’espaor-deixes,

m’espantes amb visions.

15La meva ànima preferiria l’ofec;

la mort, més que els meus ossos.

16Em desfaig, no viuré pas per sempre;

deixa’m, que la meva vida és un sospir.

17Què és l’home perquè te’n preo-cupis tant,

perquè posis en ell la teva atenció,

18perquè cada matí el sondegis,

i a cada instant el provis?

19Quan apartaràs la vista de mi

i no em deixaràs ni l’instant d’en-golir saliva?

20Si he pecat, què t’he fet a tu,

oh guardià dels homes?

21I, per què no perdones el meu pecat,

i passes per alt la meva culpa?

Perquè, ara, m’ajauré a la pols,

i encara que em busquis ja no exis-tiré.